Atès que dos científics francesos van aïllar el component dolç únic de Stevia - Stevioside - el 1931, ha estat aprovat gradualment per les principals autoritats reguladores de diversos països del món i ara està permesa per utilitzar -les en més de 100 països a nivell mundial.
Als anys setanta i vuitanta, el Japó va començar a utilitzar Stevia com a edulcorant per al menjar i les begudes. Posteriorment, països i regions com Corea del Sud, Xina, Malàisia i Amèrica Llatina també van començar a utilitzar -lo com a edulcorant.
El 2008, els steviosides de puresa i REB A van ser aprovats com a gras (generalment reconeguts com a segurs) als Estats Units.
El 2008, els estàndards alimentaris Austràlia i Nova Zelanda van aprovar l’ús de Stevioside i van ampliar el seu abast el 2010 i el 2017 respectivament. Ara, els components de Stevioside aprovats s’han ampliat a tots els glicòsids extrets de Stevia.
El 2010, el Comitè Mixt de la FAO/OMS d’experts en additius alimentaris (JECFA) va designar nou Steviosides (amb una puresa superior o igual al 95%) com a adequat per utilitzar -los en aliments i begudes, i va determinar que la seva ingesta diària admissible (ADI) era de 0 a 4 mil·ligrams per quilogram per quilograms de Steviol equivalent ({- puresa steviosides amb un contingut de> contingut de> * 95%).
El 2011, la Comissió Codex Alimentària (CODEX) va adoptar Stevioside com a additiu alimentari i va publicar estàndards d’ús d’aliments. L’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària va revisar la seva seguretat i va aprovar Stevioside per utilitzar -la com a edulcorant a la regió de la UE.
